Àbac del lleó al claustre de la Catedral de Tarragona
Introducció
El claustre de la catedral de Tarragona, excepcionalment emplaçat a l’angle nord-est del temple, entre el transsepte i els absis, sembla ser, per l’estil, del tombant del segle XII i XIII. La presència d’elements heràldics dels arquebisbes Ramon de Castelltersol (1194-1198) i Ramon de Rocabertí (1199-1215), que va deixar 1000 sous del seu testament destinats a aquesta obra, ho confirma.
El claustre posseeix un esquema gairebé quadrangular de 47 per 46 metres. En cada galeria, comptem sis trams coberts amb voltes de creueria centrades per senzilles però interessants claus de volta. Cada finestral és compost per un arc apuntat, un timpà que conté dos òculs -ornats amb motius geomètrics- i altres tres arcs de mig punt que descansen sobre columnes bessones de marbre adossades.
La decoració escultòrica del claustre s’escampa pels capitells, les mènsules, les claus de volta i els permòdols que presenten un dels aspectes més emblemàtics de tot el conjunt catedralici de Tarragona: els arquets heptalobats de clara filiació islàmica. El conjunt constitueix un dels grups més destacats de la plàstica catalana del segles XII-XIII per la riquesa del seu contingut i ocupa un lloc prioritari dins la sèrie de claustres conservats a Catalunya per la varietat de repertoris que el caracteritza i també per l’elevada quantitat de capitells, cimacis i altres suports en què es desenvolupa. Els elements figurats a través de temes historiats o d’escenes on intervenen éssers humans, animals i monstres ocupen un paper molt destacat. Així mateix, no podem obviar el repertori fitomòrfic que constitueix un bloc determinant i especialment representatiu de les influències que manifesta l’obra esculpida del claustre.
Descripció de la peça
El predomini quantitatiu més elevat de les figures zoomòrfiques del claustre es correspon a les representacions lleonines, fet que s’adiu perfectament amb el que acostuma a succeir en l’escultura romànica. Localitzem la imatge a la cara b del primer capitell de la galeria occidental ocupant l’àbac -de perfil de cavet i entre dues petites faixes llises-, esculpit en marbre blanc. És realitzat en baix relleu i, a fi d’accentuar-ne els contrastos lumínics i d’obtenir un volum més marcat, s’ha treballat amb el trepant. La petita alçària de l’àbac (9 cm) obliga a representar la figura estirada en sentit longitudinal, gairebé fins a quedar ajaguda. Així mateix, per omplir la superfície, l’artista juga amb cintes de tres fils entrellaçades que inscriuen parts del felí i formen vuits units pel centre amb mig nus alhora que lliguen un feix de palmetes, allargades i digitades, a l’angle.
L’animal, de perfil i amb forçada adaptació al marc estirat del cimaci, mossega la tija i mostra els narius marcats pel trepant, els ulls arrodonits i el cos cobert de pelatge, partit en llargs rínxols més llargs a la zona del coll. Les potes, que acaben en fortes urpes i mostren un pel més curt, apareixen doblegades les del costat esquerre i estirades enrera les del costat dret. La llarga cua, acabada en un plomall, es cargola sobre si mateixa.
Iconografia
Per la seva fàcil aplicació decorativa, el lleó és un dels animals més reproduïts. Se’ls disposa per parelles afrontades: amb la cua i una pota aixecada, girant el cap o mossegant un element central, o amb la cua entre les potes amb una possible significació sexual. El variat repertori respon a diferents possibilitats: en alguns casos, la figura pot presentar un simbolisme perfectament definible, mentre que en d’altres ofereix una ambigüitat sovint accentuada per un caràcter més ornamental. El del claustre tarragoní sembla correspondre a aquest darrer cas i possiblement té l’origen en temes miniaturístics.
Tarragona, 14 de setembre del 2001
M. Joana Virgili Gasol i Josep Serra Valls
Introducció
El claustre de la catedral de Tarragona, excepcionalment emplaçat a l’angle nord-est del temple, entre el transsepte i els absis, sembla ser, per l’estil, del tombant del segle XII i XIII. La presència d’elements heràldics dels arquebisbes Ramon de Castelltersol (1194-1198) i Ramon de Rocabertí (1199-1215), que va deixar 1000 sous del seu testament destinats a aquesta obra, ho confirma.
El claustre posseeix un esquema gairebé quadrangular de 47 per 46 metres. En cada galeria, comptem sis trams coberts amb voltes de creueria centrades per senzilles però interessants claus de volta. Cada finestral és compost per un arc apuntat, un timpà que conté dos òculs -ornats amb motius geomètrics- i altres tres arcs de mig punt que descansen sobre columnes bessones de marbre adossades.
La decoració escultòrica del claustre s’escampa pels capitells, les mènsules, les claus de volta i els permòdols que presenten un dels aspectes més emblemàtics de tot el conjunt catedralici de Tarragona: els arquets heptalobats de clara filiació islàmica. El conjunt constitueix un dels grups més destacats de la plàstica catalana del segles XII-XIII per la riquesa del seu contingut i ocupa un lloc prioritari dins la sèrie de claustres conservats a Catalunya per la varietat de repertoris que el caracteritza i també per l’elevada quantitat de capitells, cimacis i altres suports en què es desenvolupa. Els elements figurats a través de temes historiats o d’escenes on intervenen éssers humans, animals i monstres ocupen un paper molt destacat. Així mateix, no podem obviar el repertori fitomòrfic que constitueix un bloc determinant i especialment representatiu de les influències que manifesta l’obra esculpida del claustre.
Descripció de la peça
El predomini quantitatiu més elevat de les figures zoomòrfiques del claustre es correspon a les representacions lleonines, fet que s’adiu perfectament amb el que acostuma a succeir en l’escultura romànica. Localitzem la imatge a la cara b del primer capitell de la galeria occidental ocupant l’àbac -de perfil de cavet i entre dues petites faixes llises-, esculpit en marbre blanc. És realitzat en baix relleu i, a fi d’accentuar-ne els contrastos lumínics i d’obtenir un volum més marcat, s’ha treballat amb el trepant. La petita alçària de l’àbac (9 cm) obliga a representar la figura estirada en sentit longitudinal, gairebé fins a quedar ajaguda. Així mateix, per omplir la superfície, l’artista juga amb cintes de tres fils entrellaçades que inscriuen parts del felí i formen vuits units pel centre amb mig nus alhora que lliguen un feix de palmetes, allargades i digitades, a l’angle.
L’animal, de perfil i amb forçada adaptació al marc estirat del cimaci, mossega la tija i mostra els narius marcats pel trepant, els ulls arrodonits i el cos cobert de pelatge, partit en llargs rínxols més llargs a la zona del coll. Les potes, que acaben en fortes urpes i mostren un pel més curt, apareixen doblegades les del costat esquerre i estirades enrera les del costat dret. La llarga cua, acabada en un plomall, es cargola sobre si mateixa.
Iconografia
Per la seva fàcil aplicació decorativa, el lleó és un dels animals més reproduïts. Se’ls disposa per parelles afrontades: amb la cua i una pota aixecada, girant el cap o mossegant un element central, o amb la cua entre les potes amb una possible significació sexual. El variat repertori respon a diferents possibilitats: en alguns casos, la figura pot presentar un simbolisme perfectament definible, mentre que en d’altres ofereix una ambigüitat sovint accentuada per un caràcter més ornamental. El del claustre tarragoní sembla correspondre a aquest darrer cas i possiblement té l’origen en temes miniaturístics.
Tarragona, 14 de setembre del 2001
M. Joana Virgili Gasol i Josep Serra Valls
No hay comentarios:
Publicar un comentario