sábado, 11 de agosto de 2007

La història del conjunt monàstic de Santes Creus

La història del conjunt monàstic

El monestir de Santes Creus fou fundat el 4 de desembre de 1150 a Valldaura, però les condicions del terreny aconsellaren cercar un lloc més adequat; aquest segon lloc fou a Ancosa (Anoia), que tampoc no reuní les condicions propicies i el 26 de gener del 1158 s’instal·là definitivament a Santes Creus. El cenobi se’ns presenta com un conjunt arquitectònic de composició clarament horitzontal en el qual destaquen, des de lluny, les seves tres esveltes torres: el cimbori, la torre de les hores i el mirador vuitavat que sobremunta la porta de l’Assumpta.

És una obra a cavall entre la darreria del segle XII i l’inici del XIII i es compon, com d’altres cenobis cistercencs, de tres recintes: un d’exterior en el qual localitzem els espais de vigilància i acolliment dels visitants, els tallers com la ferreria, els magatzems, les cases dels criats i la parròquia de Santa Llúcia; un segon recinte, ordenat entorn de la plaça de Sant Bernat amb les cases dels monjos jubilats, l’hospital de Sant Pere dels Pobres, la casa del cellerer i l’edifici més noble, el palau de l’abat; un tercer espai on es troben les dependències estrictament claustrals: la capella de la Trinitat –una de les primeres construccions-, l’església amb la torre de les hores i el cimbori, l’armarium, la sala capitular, el claustre major, el templet del lavabo, el dormidor, el parlador, el priorat, el claustre posterior, la infermeria, el refetó, la sala dels monjos, les cuines i el palau reial.

En aquests dos últims segles, els dos primers han sofert moltes transformacions per tal d’adaptar-los com a habitatges del petit poble de Santes Creus. Quant a les dependències destinades a clausura, hem de destacar els enderrocs soferts l’any 1874, que afectaren en gran manera les dependències situades entre la capella de la Trinitat i el palau reial. D’altra banda cal esmentar, en la dècada dels noranta, la recuperació i el condicionament, com a sala d’audiovisuals, del priorat.

Els monjos santescreuïns marxaren del cenobi, com a mesura de precaució arran dels tristos fets ocorreguts a la ciutat de Barcelona, el 25 de juliol del 1835, però tanmateix l’11 d’octubre d’aquest any es donava a conèixer el decret de supressió de tots els convents de qualsevol indret d’Espanya. Aquest comiat voluntari, doncs, es convertí en obligat, i el monestir passà a ser propietat de l’Estat. El 19 de febrer de l’any següent un nou decret posava a la venda els béns i propietats eclesiàstiques i així acabava la història de la vida monàstica santescreuïna i començava una nova etapa del monument. El primer incident greu esdevingué la nit del 29 de desembre d’aquest mateix any quan uns soldats francesos procedents del castell de Querol camí de Tarragona, prengueren foc a l’orgue i al cadirat de cor. L’abandó, acompanyat d’aquest funest acte donà lloc a l’espoli i a la destrucció, sobretot, dels béns mobles, tot i que les construccions pertanyents a la clausura patiren els robatoris més importants no tant pel que fa al valor dels materials sostrets, sinó pels enderrocs que provocaren. Els recintes exteriors van ser ocupats pels nous habitants de Santes Creus.

Tres anys desprès, el mes de juliol, l’exmonjo santescreuí fra Miquel Mestre i Gaset, fou nomenat vicari de la parròquia de Santa Llúcia, i inicià una tasca de defensa i conservació del monestir, que dugué a terme fins a la seva mort, el 1868. El 13 de juny del 1844 es creà la Comissió Provincial de Monuments Històrico-Artístic, i el 10 d’agost del mateix any es constituí la Comissió de Monuments de Tarragona amb la finalitat de defensar i protegir el patrimoni malmès arran de la desamortització del 1835; el monestir de Santes Creus i entrava de ple. Però, malauradament, la Comissió no va poder evitar que entre el 5 d’octubre i el 15 de desembre del 1870 la població penitenciaria de Tarragona fos traslladada a Santes Creus i el monestir es convertís en presidi i en la seva remodelació patí nombroses destrosses. Quatre anys més tard, el 10 de setembre, amb l’excusa de recollir materials per a les obres de fortificació de Vila-rodona, davant d’un possible atac carlista, es demoliren gran part de les edificacions, fins aleshores ben conservades, situades entre la capella de la Trinitat i el palau reial. Cinquanta anys després de l’exclaustració, l’any 1884 s’aconseguí que fos nomenat, per al monument, un conserge, un vigilant fix, servei que tindrà continuïtat fins al moment actual. Cal esmentar, com a fet rellevant que el 13 de juliol del 1921, el monestir de Santes Creus fou declarat Monument Nacional; el nomenament representava el reconeixement oficial del seu valor històric i artístic. El 17 de novembre del 1931, es constituí el Patronat de Santes Creus, dirigit per Pere Lloret i Ordeix el qual realitzà una important tasca a favor del cenobi (fins i tot l’alliberà de qualsevol eventualitat nefasta el juliol del 1936). Un mes després, el 12 d’agost, es dissolia el Patronat i s’instituïa la Comissaria de Santes Creus, presidida també per Pere Lloret i Ordeix. Des del 1939 fins al 30 d’abril del 1943, data en la qual es reorganitzà de nou la Comissió de Monuments, Santes Creus restà mancat d’un organisme de gestió. El 16 de gener del 1951, es creà un segon Patronat, presidit pel cardenal de Tarragona Benjamín de Arriba y Castro (1951-1971) i seguidament, per l’arquebisbe tarragoní Josep Pont i Gol (1971-1981). El segon Patronat comptà sempre amb el suport de l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus, fundat el 14 de setembre del 1947 amb l’objectiu d’estudiar i defensar l’entitat històrica del cenobi. Ambdues institucions han realitzat una important i lloable tasca envers el monestir. Finalment, el 17 d’octubre del 1981, es creà un tercer Patronat que ha continuat vetllant per la conservació i restauració del monument.[1]

Els esdeveniments citats han deixat la seva empremta en els diferents indrets que reprodueixen les imatges que us oferim i que varen ser, en la seva majoria, citats i explicats en profunditat per l’historiador santescreuí Eufemià Fort i Cogul en l’obra Santes Creus, de l’exclaustració ençà. Nosaltres ens limitem, doncs, a fer-ne un breu recordatori, tot relacionant els fets amb cadascun dels indrets que presentem, i afegint-hi algunes noves aportacions.



La plaça de Sant Bernat Calbó

Recorreguda la porteria del cenobi i l’avantplaça, s’obre el segon portal reial o de l’Assumpta que ens permet el pas a la plaça, trapezoïdal, de Sant Bernat Calbó limitada inicialment per l’hospital de Sant Pere dels pobres, l’hostatgeria, la bosseria, les cases dels monjos jubilats, dels menestrals, dels pagesos i el palau de l’abat, del segle XVI, que juntament amb el cos d’entrada, són unificades mercès als esgrafiats d’estil rococó, amb simulacions de cornises provistes de dentellons, pilastres dòriques, gallonat i els enquadraments dels balcons i les obertures. El panorama es veu interromput per la font del barroc tardà, segle XVIII, de Sant Bernat Calbó -abat de Santes Creus i bisbe de Vic-, emplaçada al mig del recinte.
Al fons, la façana de l’església, estructurada en tres cossos, coronats per merlets espitllerats i dominada per un gran finestral ogival, d’esplandit esglaonat, flanquejat per dues obertures romàniques, corresponents a les naus col·laterals. L’obertura central està, sobremunta una porta de mig punt, de darreries del segle XIII i encara de tradició romànica, que ens mostra un esplendit compost per cinc muntants bocellats capsats per delicats capitells decorats amb aus i palmetes. A les rebranques s’esglaonen vint-i-quatre elements bocellats per banda amb els capitells ornats, també, amb delicats motius miniaturistics –cotorres, fulles, volutes, dracs alats, cares grotesques...-, que es prolonguen en sèries d’arquivoltes.

El joc de la pilota

L’angle delimitat per la nau de l’Epístola i el reraclaustre, es coneix popularment amb el nom de Joc de la pilota, perquè havia servit d’espai d’esbarjo als monjos joves. És creà per l’enderroc, arran de la fortificació del monestir, manada pel rei Pere III el Cerimoniós el 1378, del celler i del refetó dels conversos dels quals encara se’n conserva un capitell i cinc arcs de mig punt. A la part superior del mur, sobreaixecada i es coronada, com la resta del perímetre monacal, amb merlets espitllerats, mostra dos escuts, un amb les armes de la Corona i l’altre de l’abat Bartomeu de Ladernosa. En els extrems dels merlets del tram de la nau de l’església, hi figuren mènsules figurades amb caps d’animals (moltó, bou i gos) o masculins (mitrat i amb cabell curt), personatges de mig cos (estirant-se la boca) i un àliga d’ales esplaiades. A l’extrem meridional, s’hi obre la porta ferrada, bastida per iniciativa dels reis Jaume II i Blana d’Anjou, com ho mostra l’heràldica dels monarques, visibles a l’arc i als muntants. Posseeix una estructura similar a la de l’església, és de mig punt, amb dovelles planes i l’intradós motllurat, emmarcada per arquivoltes bocellades i el trencaaigües, floronat, descansa sobre els bustos dels monarques. Fins el 1378, aproximadament, el portal forà degué restar protegit per un porxo, que se suprimí en procedir-se a la fortificació dels cenobi i del que en resta l’arrencament de la volta recolçada en dues figures del tretamorf: Sant Mateu i Sant Lluc.


El claustre gòtic

El conjunt claustral va ser sufragat pels monarques catalans Jaume II el Just i Blanca d’Anjou, i ocupa el lloc del primitiu cistercenc que probablement no s’arribà a enllestir, i del qual ens resta el templet del lavabo i les galzes de les voltes d’aresta a la nau de septentrió. Les obres s’iniciaren el 1313 i dinou anys després, l’abat Pere Alegre contractà el lapicida anglès Reinard des Fonoll per a les obres del claustre i el refetó. Fou finalment acabat i beneït el dia de sant Benet, l’11 de juliol, de 1341 durant l’abadiat de Pau Miró. Tanmateix, sabem que el 1502 treballaven en els calats de ponent G. Moreu i J. Ternats.
Adopta la forma d’una base rectangular, de nou trams per deu, en haver incorporat a la nau de ponent l’antic corredor dels conversos, limitats per finestrals seccionats per dos mainells, a excepció dels vuit angulars, bipartits. Les traceries, molt restaurades a les galeries nord i oriental, com a conseqüència del forçat abandó del monestir l’any 1835, evidencien diferents estils que evolucionen des dels simples i primerencs arcs apuntats fins arribar a les fines traceries flamígeres a les naus meridionals i de ponent, introduïdes per primera vegada en l’arquitectura catalana. És cobert amb senzilla volta de creueria que es recolza sobre pilars i boniques mènsules esculpides. L’escultura la localitzem en els capitells, que mostren una àmplia varietat iconogràfica, en els arcosolis amb sarcòfags de famílies catalanes, en el grup escultòric que sobremunta la porta de la Lliçó, amb les imatges de Crist Jutge damunt la resurrecció dels primers pares i el probable retrat de l’abat Pau Miró o en la bonica imatge policromada de la Verge amb el Nen.
Entorn de les galeries s’hi obren diferents estances com l’antic armarium o capella de l’Assumpta, la sala capitular, l’escala que ens condueix al dormidor dels monjos, el parlador o el passadís dels horts.

El templet del lavabo
El templet del lavabo és l’únic testimoni, ben conservat, del primitiu claustre cistercenc. Es troba unit a la nau meridional del claustre gòtic, del segle XIV, per un curt tram de volta rebaixada. Es tracta d’una construcció de forma hexagonal, com el de Poblet i de Toronet, amb contraforts cantoners, que a partir de la imposta suporten columnes embegudes capsades per capitells només desbastats o amb simple ornamentació vegetal. Les façanes es resolen amb un doble ordre de grans arcs que allotgen un segon ordre d’arcs de mig punt, suportats per columnes bessones –amb funció de mainells- sobre pedestals, amb el timpà perforat, en alternança, per òculs i quadrats en diagonal, com a la sala capitular de la catedral de Tarragona o el templet de Poblet. Al costat que comunica amb el claustre se suprimí els suports intermedis, com a les sales capitulars de Poblet i Santes Creus, i deixà l’arrencada dels arquets ficticis suspesa. És cobert amb volta de creuria, reforçada per nervis prismàtics que s’uneixen en una clau, esculpida en baix relleu amb una creu esqueixada i quatre volutes, descansa sobre altres columnetes, disposades als angles entrants i aixecades sobre pedestals i es recolza per fora, damunt les cinc mènsules de cavet i els capitells cantoners. El lavabo és format per una pica cilíndrica monolítica amb quatre brolladors.

L’església

Una nota escrita per l’abat Bartomeu de Ladernosa l’any 1367, ens precisa que l’inici de la construcció de l’església tingué lloc el mes de setembre de 1171 i que 21 de juny de 1211, coincidint amb l’abadiat de Bernat d’Àger, la comunitat es va traslladar a l’església nova. El 1225 ja s’havien bastit els tres primers trams, però les obres es perllongaren fins al 1280. L’estructura arquitectònica, clarament bernardina, és de planta de creu llatina amb tres naus, de sis trams, i un profund presbiteri carrat, flanquejat per un parells de capelles amb voltes de canó apuntat i un ampli transsepte. El cobriment és de volta de creueria, amb nervis prismàtics, que arrenquen d’un cul de llàntia ornat amb simples fulles de llorer, separats per arcs faixons apuntats i, a la nau central, pilastres interrompudes per vuit rotlles, a excepció del darrer tram. Forts pilars, units per arcs formers de mig punt, reben directament l’empenta de les voltes secundàries. Ocupa l’extrem nord del creuer la porta dels difunts i a l’extrem oposat l’escalinata que comunica amb el dormidor, la sagristia i la porteta de la torre de les hores. Al creuer, l’oculus, i damunt d’aquest, el cimbori, només visible des de l’exterior, construït vers el 1312. El transsepte fou escollit com a lloc preferent per a emplaçar-hi les tombes reials de Pere el Gran, a la nau de l’Evangeli, i de Jaume II el Just i Blanca d’Anjou a l’oposada
La capella major conté el retaule barroc, del 1640, obra de l’escultor Josep Tremulles, que substitueix l’antic gòtic, obra de Guerau Gener, Pere Serra i Lluís Borrassà. A la nau de l’Evangeli, localitzem el panteó dels Montcada-Medinaceli, de marbres i jaspis, que va ser construït, en el reracor, l’any 1756.
El pas de la llum es produeix pel gran rosetó de l’absis, per les finestres de doble esquiexada, closes per vitralls monocroms, d’esquema geomètric, i per l’immens finestral policromat, d’iniciativa reial, allunyat de les rígides regles de Sant Bernat, realitzat pels vols de l’any 1300.

El dormidor

Des del claustre, una escala comunica amb el dormidor dels monjos, un ampli espai de 46 m de llargada per 11 d’amplada, que es troba adossat al capcer sud del transsepte. La coberta, a doble vessant, de bigues i teules, és sostinguda per onze arcs diafragmàtics apuntats, que sobresurten a l’exterior a manera de contraforts, que descansen en simples mènsules piramidals proveïdes de decoració floral. A ambdós costats localitzem una sèrie d’amplis finestrals, sorgits d’una remodelació, sota dels d’arcs formers apuntats que reforcen els murs. En el parament septentrional, hi veiem una porta de mig punt, que comunica amb l’església, i facilitava l’accés dels monjos per les oracions de vespres i maitines, i una porteta que dóna accés a la torre de les hores i a l’antic arxiu. En el mur oposat, una gran finestra que dóna a la biblioteca i que originàriament rebia la llum de l’exterior, a més de dues portes de mig punt que permeten l’accés a la torre, construïda el segle XIV arran de la fortificació i que allotja, a la planta baixa, la presó, en el primer pis el Museu i al pis superior la biblioteca. Al costat occidental s’obren dues portes més, una a l’extrem nord que permet accedir al sobreclaustre i un altre que dóna al segon pis del priorat.
El cos d’edifici comprèn, a la planta baixa, la sala capitular, el parlador, el passadís dels horts i la sala dels monjos; fou construït entre el 1191 i el 1225.

El claustre posterior

S’hi accedeix des del claustre principal, travessant el parlador. Se’l coneix com el segon claustre, claustre posterior o de la infermeria i va ser bastit, en connexió amb el palau reial, el segle XIV. Presenta una planta rectangular, amb galeries, embigades, compostes per senzills arcs apuntats que sorgeixen directament de la banqueta que recorre tot el perímetre. En la segona meitat del segle XVIII, se li aplicà un sobreclaustre, del qual ens queden rastres de les voltes de guix i alguns esgrafiats, a la banda del jardí, de tipus geomètric, compost per quadres amb cercles als vèrtex que inclouen rombes xafranats i un cercle central.
Al seu redós es troben, a la nau occidental, la porta de la Sala de Monjos i la porteta que condueix a la presó de monjos, datada al segle XVI i precedida per un espai destinat al cos de guàrdia, que mostra uns grafits i una crucifixió realitzada, amb el fum de les espelmes, pels reclusos.
A la galeria sud les cuines i el palau reial; a la banda de llevant les cases dels monjos jubilats i la petita capella de la Trinitat; al costat occidental la infermeria, amb una bonica solana que fou remodelada, el 1756, pel mestre de cases de valls Joan Ribera i reconstruïda el 1935. Les naus clouen un bonic i auster jardí, ornat amb un brollador central –construït el 1952- i alts xiprers.

La capella de la Trinitat

L’auster i petit edifici de planta rectangular de l’acabament del segle XII, emplaçat a l’extrem nord-oriental, darrere del claustre vell, fou la primitiva església dels monjos. Uns anys més tard, enllestida ja l’església major, es convertí en la capella de la infermeria. Bastit amb carreus, consta d’una volta de canó apuntat, recolzat en una imposta de quart de bocell, dues finestres espitllerades en cadascun dels extrems i una porta de mig punt oberta a migdia, per on s’hi accedeix. És coberta per una teulada a doble vessant que descansa sobre petites mènsules de cornisa, la majoria d’elles, refetes el 1946.
Al seu interior, dos esglaons sobreaixequen el nivell del presbiteri on hi localitzem l’ara d’altar suportada per cinc columnetes. Allotja, a més, una talla renaixentitsta malmesa de Crist, provinent potser la l’antiga capella de la Santa Creu. Va ser dedicada a la verge, a Sant Bernat i a la Trinitat. Davant de la porta d’accés trobem un petit claustre que podia haver servit de repòs als monjos convalescents.
Arran de la desamortització del 1835, l’edifici sofrí notables destrosses. El finestral del mur occidental havia estat convertit en una porta, i les parets interiors eren arrebossades, la terra exterior cobria els murs i provocava humitat. Desprès d’intenses tasques de recuperació, el 5 de juny del 1955, festa de la Trinitat, era totalment restaurada i fou reintegrada al culte. Actualment només es oberta per la visita.


El Palau Reial

A la banda meridional del claustre posterior hi localitzem el palau reial, que respon a la iniciativa de Pere el Gran, enriquit per Jaume II i ampliat per alguns abats perpetus, des de Guillem de Ferrera (1347-1375) fins a Pere Noguers (1593-1608). Les dependències es reparteixen a l’entorn de dos patis contigus i es distribueixen en tres nivells. Un vestíbul amb enteixinat ornat amb heràldica reial i de l’abat A. Porta (1390-1402) ens introdueix al primer pati, on uns senzills permòdols escalonats sostinguts per arcs rebaixats aguanten l’escala principal, amb un formós relleu que mostra les armes catalanes entre àngels i lleons tinents, que ens condueix a una galeria amb barana de pedra on descansen columnes quadrilobulades i arcades sobre capitells ornats a dos nivells. És coberta per un bonic i interessant enteixinat. A l’interior d’aquest pis, observem les cambres reials modificades pels diferents abats que hi habitaren i, a l’esquerra, una porta ens condueix al segon cos del palau. Al segon pis d’aquest mateix pati, trobem dues baranes amb columnetes, una de pòrfir, que mostren els escuts dels abats A. Porta, J. Pinyana (1430-1438) i el de J. Valls (1534-1560) flanquejant una porta conopial. Aquest darrer abat sobrealçà el palau construint dues galeries d’estuc i un mirador. L’última intervenció és degué a l’abat P. Nogués qui foradà la part superior de la torre de l’homenatge amb una escala de cargol, on havia estat reclòs el fill de Jaume II. Avui, resta tancat al públic i sense destinació.

Tombes reials

L’any 1258, el rei Pere el Gran, decidí ser enterrat a Santes Creus i fou escollit el transsepte per a construir-hi el sepulcre. L’obra, un baldequí que imita models sicilians, fou realitzada entre els anys 1292-1295, i conjuga, amb mestria, el treball de l’escultor gironès Bartomeu, dels pintors Gil, Pere Sanç i Andreu de la Torre i del picapedrer vilafranquí Guillem d’Orenga, amb la reutilització d’un vas de pòrfir. És disposat damunt de dos lleons i cobert per una urna a doble vessant, d’on sorgeix una torreta hexagonal, i ornada amb quinze sants, a més de la Mare de Déu amb el Nen, treballats en alt relleu. Als peus del sepulcre una llosa cobreix la tomba de Roger de Llúria.
Al pilar oposat admirem el mausoleu de Jaume II i Blanca d’Anjou (+1310) en forma de tabernacle i suportat per quatre columnetes angulars sobre lleons i amb els escuts dels monarques, en els capitellets, ornats amb fulles d’heure, roure, creixents i api. L’obra s’encarregà, el 1312 al mestre Bertran de Riquer i al lleidatà Pere de Prenafeta; el model, inspirat en el de Lluís IX de França, incorporà les imatges dels monarques, probablement esculpides pel lleidatà Francesc de Montflorit, sota un dosser en el qual treballà el lapicida Pere de Bonull. La sobirana, amb hàbit cistercenc i coronada, reposa dolçament al costat del rei, vestit de forma similar i amb corona com a únic element del poder reial. Completen la coberta, un sant i un pinacle central.

Finestral de ponent

L’arquitectura del finestral és netament gòtica. La traceria és emmarcada per un arc ogival que recolza sobre dos petits capitells que corones els fusts, i que limiten la resta de l’obertura. El calat és compost per un pentalobat inscrit en un cercle, dos trilobats i petits angles curvilínis. La protecció reial de Santes Creus, unida a una sèrie de realitzacions arquitectòniques i artístiques situen el finestral vers el 1280 i les característiques pròpies del vitrall permeten datar-lo vers el 1300.
Iconogràficament, el vitrall és una exaltació de la vida de Crist i de la Verge, encara que algunes escenes no s’hi corresponen i ens fan pensar que no formaven part de les idees inicials. Les escenes són compartimentades i petites, delimitades dins un sol plafó, on hi ha representat un paisatge bíblic, integrat per diferents personatges en actituds que sovint denoten moviment. Aquesta reunió de figures petites en una superfície reduïda, proporciona al vitrall un caràcter ornamental que contrasta amb el ritme cromàtic i temàtic dels altres de l’església. Mostra reminecències romàniques en la manera de compartimentar cadascuna de les composicions, de proporcions mol petites, i la manera de concebre les formes. El treball de les escenes, tant pel que fa a la composició com a la realització dels petits detalls ens recorda el treball d’un miniaturista. L’artista, tot i tenint en compte que serien impossibles d’apreciar des del pla de la basílica, realitzà amb gran finor les figures, destacant l’expressió del rostre dels personatges fins a fer-los capaços d’expressar tristesa, alegria o la fúria del botxí. Així, el llenguatge de la narració, dins algunes de les escenes arriba a la màxima expressió.


Sala Capitular

Iniciada a finals del segle XII és d’estructura quadrada amb tres obertures bordonadesd’esplandit interior, al mur oriental, que li donen llum. La façana consta d’una porta, formada per un doble arc de centre suspès i timpà perforat per un quadrat, i dos finestrals de doble obertura. Comptem quaranta columnes distribuïdes en quatre grups a ambdós costats de les finestres i de la porta d’accés, formades per una base àtica amb rosetes, pentàgons i rombes, un fust monolític i un capitell Aquests últims són decorats amb simples fulles de lliri d’aigua, frisos de volutes i trenes de dos fils. Consta de nou trams, seccionats en la seva coberta per arcs torals i formers de perfil motllurats, a l’entrecreuament dels quals se situen les claus de volta, en baix relleu i de tipus geomètric, que descansen en quatre columnes – amb capitells de fullatges estilitzats, palmetes digitades separades per tisores-, i dotze culs-de-llàntia estructurts en dos cosos superposats: un cos prismàtic, un astràgal i un capitell.
A terra, descobrim set làpides funeràries amb enterraments de sis darrers abats vitalicis del cenobi i un bisbe lleidetà franciscà, del segle XIV, Andreu de Velleregia que va morí a Nàpols. Els sis abats, contemplats d’esquena als tres finestrals i d’esquerre a dreta, són: Bernardí Tolrà (b 1534), Pedro de Mendoza (b 1519), Jaume Valls (b 1560), Pere Nogués (b 1608), Jaume Carnicer (b 1619), Jeroni Contijoc (b 1593).

El parlador
A la nau oriental del claustre i a la banda sud de la sala capitular hi ha l’escala d’accés al dormidori del primer pis, i al seu costat una sala rectangular, el locutori, que estableix el pas entre el claustre major i el claustre posterior i des d’aquí a les dependències de llevant del conjunt monàstic. Resseguit lateralment per pedrissos, és coberta amb volta de canó sobre una imposta bossellada i portes a ambdós extrems. La del claustre principal és d’arc de mig punt i posseïa pollegueres angulars, mentre que l’oposada és rebaixada per dins i semicircular a l’exterior. Aproximadament a la meitat del mur oriental s’obre una altra porta de mig punt que ens dóna pas a una petita dependència situada sota la volta d’escala que dóna al dormitori.
Era l’àmbit on el prior del monestir convocava cada dia als monjos a fi d’assignar-los la seva tasca.

La sala de monjos
Es compon de tres trams d’ample per dos de fons amb voltes de creueria amb nervis prismàtics. Com si es tractés d’una palmera els nervis es recolzen en grups de vuit, en les dues columnes centrals, de capitells octogonals, i en les deu mènsules del voltant. Les quatre angulars són apiramidades i les restants són similars als capitells però nomès amb tres plans. L’estança compta amb cinc finestres dues en el mur oriental i altres tres afrontades, amb esplandit simple que permetien l’entrada de la llum tan necessària per als copistes i cal·lígrafs. Recordem que l’escriptori del cenobi aconseguí un renom important per les tasques que s’hi realitzaren, des de la fi del segle XII fins el segle XVI, en que encara constatem la dedicació de fra Joan Almenara, però sobretot és notable el treball realitzat en la tretzena centúria.

Parlar d’alguns llibres i dels que es serven a la BPT.
La sala va ser en un primer moment la biblioteca tot i que posterioment es convertí en celler.

Els vitralls cistercencs
La capella major conté el retaule barroc, del 1640, obra de l’escultor Josep Tremulles, que substitueix l’antic gòtic, obra de Guerau Gener, Pere Serra i Lluís Borrassà. A la nau de l’Evangeli, localitzem el panteó dels Montcada-Medinaceli, de marbres i jaspis, que va ser construït, en el reracor, l’any 1756.

Josep Serra Valls i M Joana Virgili Gasol
Llicenciada en història de l’art




[1] J. CABESTANY i FORT Destrucció i restauració (1835-1981), dins de Catalunya Romànica. Vol. XXI. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1995. pp. 271-272.

No hay comentarios: