Localització del grup escultòric
Entre els anys 1860 i 1925, el passeig de Gràcia de Barcelona va ser el centre residencial de la burgesia més acabalada de la ciutat. Entre els carrers de Consell de Cent i d’Aragó, a l’esquerra, s’hi troba la famosa “illa de la discòrdia”, anomenada així pel contrast de l’arquitectura dels seus edificis, tots del primer decenni del segle XX. El del xamfrà inferior és la casa Lleó Morera, obra de Domènech i Montaner, a l’estil floral modernista. En segueixen d’altres de tipus Lluís XVI modernitzat d’Enric Sagnier; la casa Amatller, de Puig i Cadafalch, un edifici neogòtic amb ornamentació de ceràmica policromada al tester esglaonat; i la curiosa casa Batlló, amb façana de mosaic i coberta de ceràmica, d’Antoni Gaudí.
L’autor: Eusebi Arnau i Mascort
Eusebi Arnau i Mascort va néixer a Barcelona l’any 1864 i traspassà setanta anys més tard. Fou escultor i medallista. Com a escultor, s’inicià, el 1888, en el taller creat pels arquitectes Ll. Domènech i Montaner i A. M. Gallissà en l’obra del Castell dels Tres Dragons a Barcelona. Féu treballs d’escultura per a la casa Amatller (1900); per a la majestuosa xemeneia de la Fonda Espanya (1903), de Domènech i Montaner; i el fris en relleu, a la Casa de Lactància (1910) de l’arquitecte Falguera. Realitzà altres obres per al Parc de la Ciutadella, el Palau de Justícia i el cimbori de la catedral. És, amb Josep Llimona, un dels escultors més representatius del Modernisme i el creador d’un tipus de dona sentimental (Bes de la Mare, Bust de la dona, L’onada). Atent a les angulositats del cos i als plecs de les robes, creà un món escultòric fet de moviments i quasi transparències.
L’escultura que presentem fou realitzada l’any 1901 i és emplaçada en una mènsula de la la façana de la casa Amatller de Barcelona. Respon a una de les nombroses comandes que l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, que sempre va voler un sant Jordi a tots els seus edificis, féu a Eusebi Arnau per a la seva aclaparadora obra barcelonina. Això fa que ell sigui l’escultor que més vegades ha representat Sant Jordi. La ciutat de Barcelona, en reconeixement a la seva obra, li ha dedicat una escultura de bronze de Josep Llimona, a la plaça de Sant Jordi, a Montjuïc. El monument és una de les millors interpretacions del personatge.
Sant Jordi i el drac
El grup escultòric, de notables proporcions, reproduït per l’artista Jaume Satorras, representa Sant Jordi guerrer que lluita a peu amb el drac maligne en el moment del combat en què travessa el cap de l’animal amb una llança manesca. La testa amenaçant de la víbria amb la boca oberta contrasta amb la del Sant, protegida amb l’elm, que sembla així més plàcid i serè davant del rostre ferotge i trasbalsat del representant del mal.
La tècnica, perfecta, que es tradueix en un gran detallisme i en el joc plàstic de les línies sinuoses i ondulants, aconsegueix un Sant Jordi formalment simbolista, capaç de representar la il·lusió i l’ideal. Així mateix, aquesta s’oposa a l’esfumat del component zoomòrfic, més simplista, tot i que rellevat per les articulacions i el rostre devorador de mirada ferotge accentuat pel moviment.
Sant Jordi, abillat per a la lluita, és representat ajupit i en una posició forçada a fi d’adaptar-se a l’espai. Les cames, cobertes per genolleres, gamberes, sabatons metàl·lics i cuixeres de malla, presenten diferent postura: la dreta és estirada i es recolza en una columneta embeguda i l’esquerra, per contra, es doblega sobre si mateixa. Aquesta posició atorga major realisme a l’escomesa empresa contra el drac. El Sant, a més de portar un casc amb clatellera, mostra la gorguera i l’ausberg de malles per sota del cenyit jaquès amb mànigues obertes que dibuixa acuradament el modelat dels volums representant els violents moviments de la lluita. Sosté, amb la mà esquerra, el pavès de camper llis quadrilong apuntat amb una concavitat superior i amb la silueta d’una àliga que té les ales esteses alçades als costats i la testa de perfil mirant cap al flanc destre de l’escut. Hi descobrim, també, una rodella en el centre i l’extrem inferior cobert per un devessall de fulles de roure centrades per dos glans. Amb l’altra mà subjecta per sota del braç dret una llança manesca que sosté amb el puny per l’asta i travessa, amb la contera, el coll del drac.
El drac ajagut és representat amb cara de rèptil i trets exageradament grotescs: orelles petites, ulls sortints i trepants protegits per celles espesses, grans narius foradats i una boca exageradament oberta que mostra els plecs palatins transversals, quatre dents prènsils -repartits equitativament en els maxil·lars-, i una llengua bífida amb la punta cargolada cap amunt. Les dues extremitats anteriors, amb quatre dits proveïts de membranes interdigitals i acabats amb fortes urpes, es troben en diferent posició: amb l’esquerra, doblegada, intenta arrencar la llança que li entra per la boca fins a travessar-li el coll, mentre que la dreta, que eixampla desmesuradament els dits, mostra el dolor que experimenta. Descobrim, també a la part ventral, les ales plegades, que no dibuixen plomes, i un llarg metasoma, proveït de rastell inferior, que es cargola sobre si mateix deixant endevinar les vèrtebres. A l’extrem, un agulló verinós gros i fort, similar al dels escorpins, es dirigeix vers la testa.
M. Joana Virgili i Gasol i Josep Serra Valls
Santes Creus, 6 de setembre de 2001.
Entre els anys 1860 i 1925, el passeig de Gràcia de Barcelona va ser el centre residencial de la burgesia més acabalada de la ciutat. Entre els carrers de Consell de Cent i d’Aragó, a l’esquerra, s’hi troba la famosa “illa de la discòrdia”, anomenada així pel contrast de l’arquitectura dels seus edificis, tots del primer decenni del segle XX. El del xamfrà inferior és la casa Lleó Morera, obra de Domènech i Montaner, a l’estil floral modernista. En segueixen d’altres de tipus Lluís XVI modernitzat d’Enric Sagnier; la casa Amatller, de Puig i Cadafalch, un edifici neogòtic amb ornamentació de ceràmica policromada al tester esglaonat; i la curiosa casa Batlló, amb façana de mosaic i coberta de ceràmica, d’Antoni Gaudí.
L’autor: Eusebi Arnau i Mascort
Eusebi Arnau i Mascort va néixer a Barcelona l’any 1864 i traspassà setanta anys més tard. Fou escultor i medallista. Com a escultor, s’inicià, el 1888, en el taller creat pels arquitectes Ll. Domènech i Montaner i A. M. Gallissà en l’obra del Castell dels Tres Dragons a Barcelona. Féu treballs d’escultura per a la casa Amatller (1900); per a la majestuosa xemeneia de la Fonda Espanya (1903), de Domènech i Montaner; i el fris en relleu, a la Casa de Lactància (1910) de l’arquitecte Falguera. Realitzà altres obres per al Parc de la Ciutadella, el Palau de Justícia i el cimbori de la catedral. És, amb Josep Llimona, un dels escultors més representatius del Modernisme i el creador d’un tipus de dona sentimental (Bes de la Mare, Bust de la dona, L’onada). Atent a les angulositats del cos i als plecs de les robes, creà un món escultòric fet de moviments i quasi transparències.
L’escultura que presentem fou realitzada l’any 1901 i és emplaçada en una mènsula de la la façana de la casa Amatller de Barcelona. Respon a una de les nombroses comandes que l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, que sempre va voler un sant Jordi a tots els seus edificis, féu a Eusebi Arnau per a la seva aclaparadora obra barcelonina. Això fa que ell sigui l’escultor que més vegades ha representat Sant Jordi. La ciutat de Barcelona, en reconeixement a la seva obra, li ha dedicat una escultura de bronze de Josep Llimona, a la plaça de Sant Jordi, a Montjuïc. El monument és una de les millors interpretacions del personatge.
Sant Jordi i el drac
El grup escultòric, de notables proporcions, reproduït per l’artista Jaume Satorras, representa Sant Jordi guerrer que lluita a peu amb el drac maligne en el moment del combat en què travessa el cap de l’animal amb una llança manesca. La testa amenaçant de la víbria amb la boca oberta contrasta amb la del Sant, protegida amb l’elm, que sembla així més plàcid i serè davant del rostre ferotge i trasbalsat del representant del mal.
La tècnica, perfecta, que es tradueix en un gran detallisme i en el joc plàstic de les línies sinuoses i ondulants, aconsegueix un Sant Jordi formalment simbolista, capaç de representar la il·lusió i l’ideal. Així mateix, aquesta s’oposa a l’esfumat del component zoomòrfic, més simplista, tot i que rellevat per les articulacions i el rostre devorador de mirada ferotge accentuat pel moviment.
Sant Jordi, abillat per a la lluita, és representat ajupit i en una posició forçada a fi d’adaptar-se a l’espai. Les cames, cobertes per genolleres, gamberes, sabatons metàl·lics i cuixeres de malla, presenten diferent postura: la dreta és estirada i es recolza en una columneta embeguda i l’esquerra, per contra, es doblega sobre si mateixa. Aquesta posició atorga major realisme a l’escomesa empresa contra el drac. El Sant, a més de portar un casc amb clatellera, mostra la gorguera i l’ausberg de malles per sota del cenyit jaquès amb mànigues obertes que dibuixa acuradament el modelat dels volums representant els violents moviments de la lluita. Sosté, amb la mà esquerra, el pavès de camper llis quadrilong apuntat amb una concavitat superior i amb la silueta d’una àliga que té les ales esteses alçades als costats i la testa de perfil mirant cap al flanc destre de l’escut. Hi descobrim, també, una rodella en el centre i l’extrem inferior cobert per un devessall de fulles de roure centrades per dos glans. Amb l’altra mà subjecta per sota del braç dret una llança manesca que sosté amb el puny per l’asta i travessa, amb la contera, el coll del drac.
El drac ajagut és representat amb cara de rèptil i trets exageradament grotescs: orelles petites, ulls sortints i trepants protegits per celles espesses, grans narius foradats i una boca exageradament oberta que mostra els plecs palatins transversals, quatre dents prènsils -repartits equitativament en els maxil·lars-, i una llengua bífida amb la punta cargolada cap amunt. Les dues extremitats anteriors, amb quatre dits proveïts de membranes interdigitals i acabats amb fortes urpes, es troben en diferent posició: amb l’esquerra, doblegada, intenta arrencar la llança que li entra per la boca fins a travessar-li el coll, mentre que la dreta, que eixampla desmesuradament els dits, mostra el dolor que experimenta. Descobrim, també a la part ventral, les ales plegades, que no dibuixen plomes, i un llarg metasoma, proveït de rastell inferior, que es cargola sobre si mateix deixant endevinar les vèrtebres. A l’extrem, un agulló verinós gros i fort, similar al dels escorpins, es dirigeix vers la testa.
M. Joana Virgili i Gasol i Josep Serra Valls
Santes Creus, 6 de setembre de 2001.
No hay comentarios:
Publicar un comentario